La pluja no sap ploure. | Ana Díaz-Vidal

“Al meu pais, la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou massa. Si plou poc és la sequera si plou massa, es a catàtrofe.”

Així comença una de les cançons que més he cantat a la meua vida. I quanta raó tenia Raimon…

Molta gent que em coneix sap que, tot i que me’n vaig anar fa quasi sis anys, parle molt sovint i amb molt d’orgull de València, ma casa. De l’albufera, dels tarongers, de la nostra llengua, del barri del carme, la nostra literatura, la paella i el sol. Tinc molt de mal al cor, i m’agradaria tant, tant estar a casa i poder ajudar, en qualsevol cosa… Però com no puc, escric.

Cada cop que algú visita València, parle, o parlava, molt sovint, del riu Turia, i de com en el 57 se’n va eixir, i com quasi van posar una carretera on ara creix el parc on he viscut molts dels moments més memorables de la meua infantesa i adolescència. Després del 57, el riu va passar a còrrer al sud de la ciutat, i està, quasi tot el temps, buit. Aquesta obra d’infrastructura, que, per cert, es va finançar amb impostos adicionals al poble valencià, és la que va fer que la casa dels meus pares, i el meu barri, al centre, no patiren quasi cap consequència.

El canvi climàtic no és el sol responsable de fenòmens con aquest. Ja va passar abans. Però si que els fa més frequents, i la realitat és que hem de reconèixer-ho, i a més de reduir de manera dràstica el nostre impacte ambiental, hem de començar a pensar en adaptar-nos. Els fenòmens hidrològics extrems passaràn més i més sovint (Figura 1)

Figura 1:

Les cases i els carrers estàn plens de fang, però també ho està el debat públic. La informació i la desinformació plouen a cabassos, i polaritzen l’opinió pública. Però hi ha algunes coses que son clares:

Cal repensar la nostra infrastructura, i com construim. Durant la bombolla immobiliaria fins 2007 es van construir 30% de les vivendes que han sigut hui afectades per la DANA, en zones evaluades com a inundables (Figura 2). No passa res, fins que tot passa, i perden els de sempre.

Figura 2:

https://x.com/datadista/status/1853064670103359845

Moltes de les consequències d’aquesta DANA, son fruit de decisions humanes. Els desastres naturals son fenòmens polítics. La prevenció i la reacció poden esborrar la paraula desastre, i deixar-la en pluja.

He llegit molt la frase ‘El poble salva al poble’. La solidaritat que la meua terra està demostrant em plena d’orgull. Milers de persones disposades a donar el seu temps i la seua energia per a contribuir, gent de totes bandes ajudant de mil maneres. El meu germà no va dubtar en agafar la bici i anar allà on podia ser util, la meua mare està escrivint protocols per recolzar els serveis sanitaris, les meues amigues estàn donant diners, sang i temps. El poble fent gran part del treball que esperariem d’un govern. Cal solidaritat, sí. Cal ser flexibles i ràpids en reaccionar. I el voluntariat i l’organització del poble és clau. Però cal també que la resposta de les institucions siga coordinada, directa, i contundent, cal un lideratge valent i empàtic.

I això em du al segon punt. Moltes decisions politiques han sigut questionables. Des d’enviar l’alerta meteorològica massa tard, fins a no enviar els treballadors a casa quan les evidències del desastre que venia eren clares. En aquests casos, com ja vam vore amb la pandèmia, la prevenció i la cautela ho son tot. I és la responsabilitat del govern pensar així, per damunt dels efectes sobre el PIB de perdre un dia laborable. La vida és abans que el capital.

Hi ha molt més que podria contar. Molt més que tinc a dins. Veure tot allò que un dia va ser rutina convertit en fang fa molt de mal.

Aprengam de València. Les consequències del canvi climàtic son reals. I son ara. Canalitzem l’atenció pública cap a majors inversions en adaptació i resiliència, sobre tot a paisos més vulnerables i amb menys recursos. Hi ha illes que literalment estàn desapareixent del mapa, hi ha pobles que han vist les seues llars destrossades una i un altra vegada… Utilitzem l’atenció pública per demanar suport. Ara ve la COP29, i l’adaptació ha de estar al centre dels debats de finançament climàtic.

Entengam els desastres naturals com un fenòmen politic.

Demanem canvis, ja.
“In my country, rain doesn’t know how to rain. Either it rains too little, or it rains too much. If it rains little there is drought if it rains too much, it is in a catastrophe.“

This is how one of my favourite songs begins. And Raimon was right, all over…

Many people who know me know that, even though I left nearly six years ago, I often talk about Valencia with pride. About the Albufera, the orange groves, our language, the neighborhood of El Carmen, our literature, paella, and the sunshine. My heart aches, and I so, so wish I could be home and help, in any way… But since I can’t, I write.

Every time someone visits Valencia, I talk, or used to talk, often about the Turia River and how it overflowed in 1957, and how they almost put a highway where the park now stands, the park where I’ve spent so many memorable moments of my childhood and adolescence. After 1957, the river was diverted to run south of the city, and now it’s almost always dry. This infrastructure project, by the way, was funded with additional taxes on the Valencian people, and it’s what kept my parents’ home and my neighborhood in the center from suffering almost any consequences.

Climate change isn’t solely responsible for phenomena like this. It happened before. But it certainly makes them more frequent, and the reality is that we have to recognize it. Besides drastically reducing our environmental impact, we need to start thinking about adaptation. Extreme hydrological events will happen more and more frequently (see figure 1).

Figure 1:

Homes and streets are filled with mud, but so is the public debate. Information and misinformation rain down in buckets, polarizing public opinion. But there are some things that are clear:

We need to rethink our infrastructure and how we build. During the real estate bubble up until 2007, 30% of the homes affected by the cold drop were built in areas assessed as flood zones (see figure 2). Nothing happens—until everything happens, and it’s always the same people who lose.

Figure 2:

https://x.com/datadista/status/1853064670103359845

Many of the consequences of this cold drop are the result of human decisions. Natural disasters are political phenomena. Prevention and response can erase the word “disaster” and leave it as simply “rain.”

I’ve seen the phrase “The people save the people” many times in the past few days. The solidarity my homeland is showing fills me with pride. Thousands of people willing to give their time and energy to help, people from all over lending a hand in countless ways. My brother didn’t hesitate to grab his bike and go where he could be useful, my mother is writing protocols to support healthcare services, my friends are donating money, blood, and time. The people are doing much of the work we’d expect from a government. Solidarity is needed, yes. We need to be flexible and quick to respond. And the volunteer work and organization of the people are essential. But as things stand today, we also need a coordinated, direct, and strong response from institutions—a brave, care-centered and empathetic leadership.

And this brings me to the second point. Many political decisions have been questionable. From issuing the weather alert too late to not sending workers home when evidence of the impending disaster was clear. In these situations, as we saw with the pandemic, prevention and the precautionary principle are everything. And it’s the government’s responsibility to think this way, putting life before the economic impact of a lost workday. Life comes before capital.

There’s so much more I could say. So much more that I carry inside. Seeing everything that once was routine turned into mud really hurts.

Let’s learn from Valencia. The consequences of climate change are real. And they’re happening now. Let’s channel public attention toward greater investments in adaptation and resilience, especially in countries that are more vulnerable and with fewer resources. There are islands literally disappearing from the map; there are communities that have seen their homes destroyed again and again… Let’s use public attention to demand support. COP29 is coming, and adaptation must be at the center of climate finance debates.

Let’s understand natural disasters as a political phenomenon.

Let’s demand change, now.

Enjoy Reading This Article?